Història

La Unió Esportiva Lleida es funda l’estiu de l’any 1939, un cop superada la Guerra Civil, quan un grup de directius, procedents dels equips Lérida S.C. i Calaveres, s’ajunta per reorganitzar el futbol a la ciutat.

Amb el suport dels germans Maristes i del president de l’AEM, propietari del camp de futbol de la carretera de Corbins, neix el Lérida Balompié. El primer president és Sebastià Tàpies i el soci número 1, Honorio Abizanda. El Lérida Balompié juga de blau, comença a Segona Regional i el seu escut és pràcticament idèntic a l’actual.
El primer partit és un amistós amb el Borges Blanques, el 5 de novembre del 39, que acaba amb victòria per 4 a 1. El primer golejador és Pirla.


L’any 45, el club canvia de nom i passa a anomenar-se Unión Deportiva Lérida (Unió Esportiva Lleida, oficialment, des del 1978), fruit de la seva unió amb l’altre equip de futbol de la ciutat, el CD Leridano. El nou club conserva els colors, la categoria d’aleshores (Tercera divisió), escut i estatuts del Balompié. A partir d’aquesta temporada, els partits es juguen al Camp d’Esports, un recinte construït per Joventut Republicana al 1919 i que, actualment, és el tercer camp de futbol en antiguitat d’Espanya.
La progressió del Lleida és meteòrica i espectacular. En deu anys aconsegueix sis ascensos de categoria i passa de jugar de Segona Regional, l’any 39, a aconseguir pujar a Primera divisió la temporada 1949-50.

Bona part de la culpa d’aquest creixement es deu a figures com la del president Eduard Estadella, artífex de que el club passés de Tercera a Primera divisió en només tres temporades. Aquesta és la primera època daurada del Lleida.

 

L’estada a Primera divisió va ser efímera.

Va ser a la temporada 1950-51 i l’equip, al que aleshores van arribar els primers jugadors estrangers, va establir diverses marques negatives. En el record queden partits com el de San Mamés, en que el Lleida va perdre per 10-0 davant de l’Athletic de Bilbao i en el que el llegendari Telmo Zarra, autor aquell dia de sis gols, va acabar perdonant-ne uns quants més.
Després del descens, el Lleida va estar a punt de tornar a Primera tres temporades més tard, però es va perdre la promoció. A partir d’allí, el club va iniciar una intensa relació amb el Futbol Club Barcelona. Fruit d’aquesta col·laboració, l’afició del Camp d’Esports va poder gaudir de jugadors com Basora, Gonzalvo o Moreno, i el Barça, de “perles” lleidatanes com Gensana o Ribelles. Però a la temporada 56-57, i sota la tutela del club blaugrana –que cedia jugadors i imposava entrenador a través de Josep Samitier- es va acabar molt malament i es va baixar a Tercera divisió.

Per la categoria de bronze del futbol estatal malviuria el Lleida fins a la temporada 64-65, en que aconseguiria l’ascens a Segona en una agònica promoció davant de l’Andorra de Teruel. Dos anys abans, havia accedit a la presidència del club Ramon Vilaltella, una altra figura clau en la història del Lleida. I és que amb la seva arribada, l’entitat va patir una renovació considerable, tant a nivell de club, com esportiva i socialment.
El Lleida es mantindria a Segona divisió fins a la temporada 67-68, en que tornaria a baixar a Tercera. Un any més tard, el club, en plena crisi econòmica, se’n va a Regional Preferent. En aquesta categoria només hi estaria una temporada i acabaria com a campió, tornant així a Tercera divisió. Aquí s’hi estaria, fregant en un parell d’ocasions l’ascens a Segona, fins a mitjans de la dècada dels 70. Concretament, fins a la temporada 1976-77. Aleshores, es reestructura la Tercera divisió i es crea la Segona divisió B. Es decideix que en aquesta categoria hi militaran els deu primers equips de cada grup de Tercera. El Lleida finalitza la temporada en novena posició i aconsegueix l’ascens.

Amb la Segona B, arriba a la presidència del club Pepito Esteve, que li donaria un nou impuls amb un bon grapat de projectes. El Lleida romandria a la nova categoria de bronze, protagonitzant gestes inoblidables a la Copa del Rei –va derrotar al Barça de Schuster i Venables per 3-1 al Camp d’Esports, i un any després, arrencaria un 0-0 al Camp Nou- fins a l’any 87 quan, amb Màrius Duran a la presidència i Jordi Gonzalvo a la banqueta, assoleix l’ascens a Segona A. El club torna a l’elit del futbol estatal gairebé vint anys després de perdre la categoria de plata.

En la seva primera temporada a Segona, el Lleida frega l’ascens a Primera. Un any després, però, baixa a Segona B. La notícia més positiva d’aquella nefasta temporada és l’arribada a la banqueta de José Manuel Esnal “Mané”. Amb ell, comença la segona era daurada del club.

El Lleida, amb Mané com a entrenador, torna en un any a Segona A. El club, que es reconverteix en Societat Anònima Esportiva, no només es consolida a la categoria de plata, sinó que, a més, frega la proesa de pujar a Primera. Una gesta que s’assoliria, per segon cop en la seva història, a la temporada 92-93.
El pas per Primera torna a ser fugaç, però s’assoleixen gestes històriques com la victòria al Camp Nou sobre el Barça per 0-1 i la aconseguida davant del Reial Madrid per 2-1 al Camp d’Esports. El descens, tot i que l’equip va protagonitzar una gran segona volta, és inevitable.

De nou a Segona, el Lleida de Mané aconsegueix classificar-se per a la promoció d’ascens a Primera. Va ser un premi menor per a un equip que va estar gairebé tota la competició en llocs d’ascens directe. Els blaus s’ho van jugar tot amb l’Sporting de Gijón i la Primera divisió va quedar a un sol gol. A l’anada, al Camp d’Esports, tots dos equips van empatar a dos. Al Molinón, el Lleida va perdre per 3-2. Va ser el final d’una època daurada i de Mané com a entrenador blau.

El Lleida, en les temporades següents, intentaria infructuosament tornar a Primera –amb entrenadors com Antonio López, Txetxu Rojo o Juande Ramos-, però ja no ho aconseguiria més. Tot i que va estar a punt de fer-ho, de la mà de Víctor Muñoz a la temporada 1999-2000. Un any abans, amb l’entrada al club com a màxim accionista de Tatxo Benet –i jugadors com Tamudo, Moreno o Quique Álvarez-, la il·lusió havia tornat al Camp d’Esports.

A la temporada 2000-01, el Lleida, però, consuma un nou descens a Segona B, categoria en la que s’estaria tres anys més. Amb Miquel Pons a la presidència del consell d’administració i Miguel Rubio a la banqueta, el Lleida torna a Segona a la temporada 2003-04, cobrint, a més, una nova ampliació de capital, necessària per al seu retorn a la Lliga de Futbol Professional.

Després d’una molt bona temporada a Segona A, el club pateix un inoportú i immerescut descens a la campanya 2005-2006.

Des d’aleshores, el Lleida lluita per recuperar la categoria perduda, però ho vol fer amb un projecte a llarg termini i que sigui, sobretot, viable per a l’entitat. Sota el lema “Tornem a la base”, el club comença a potenciar el planter i a confiar en els jugadors i tècnics sorgits de les categories inferiors.

Clínica Perpetuo Socorro
STM Construccions
Segre
Ramon Soler
Glas
P. Monzon
Codina
Globalia
Rodi
Seguretat S.M. Alcarràs
Hotel AC
Terraferma
Merca china
Federació de Colles de l'Aplec del Caragol de Lleida
San Miguel
AEALL
Batlleida S.L.
ASAJA
McDonald's
Gimnàs Ekke
Cudós
Internet Web Serveis
Coca-cola
Rètols Esteve
Ibañez
Impersegre
SIC 24
Jocargas
La Flor de Vombodí
Estel
La Manyana
Ingasclima
Cal Roca
Tudor
Cansaladeries Cal Esmet