Llegendes

Mario Duran

Amb ell a la presidència, el Lleida va patir una transformació espectacular. Al 1987 el club va tornar a Segona A després de més de vint anys d'absència. Al 92, es va transformar en Societat Anònima Esportiva i a la temporada següent va assolir l'ascens a Primera. Sens dubte, sota el seu mandat, el Lleida va viure els millors anys de la seva història.

Mané

José Manuel Esnal "Mané" va arribar a Lleida a mitjans de la temporada 88-89 i no va poder fer res per evitar el descens a Segona B. Però Mario Duran va confiar en ell i va acertar de ple amb la seva renovació. En un any va tornar a situar l'equip a Segona A i a les dos temporades següents no només el va consolidar a la categoria sinó que el va posicionar entre els millors. Els fruits es van recollir l'any 93 amb l'ascens a Primera, com a campió i aconseguint el récord de puntuació. L'estada a la màxima categoria va ser efímera, però a la temporada següent, Mané va tornar a donar al Lleida l'oportunitat de tornar-hi amb una promoció que es va perdre contra l'Sporting per un sol gol de diferència. Va ser el seu últim partit a la banqueta blava.

Rivero

Un dels mites de la història del club i el primer gran porter que va veure el Camp d'Esports. De fet, a les grades es cantava allò de: "Si no has visto jugar a Rivero, no sabes lo que es un buen portero". A principis dels anys seixanta, també va tenir l'oportunitat de ser entrenador del primer equip.

Enric Ribelles

Ribelles va ser un altre jugador lleidatà destacadíssim. Després de brillar al primer equip blau a mitjans dels anys cinquanta, el va fitxar el Barça. També va jugar al València i, com Gensana, va arribar a ser internacional amb la selecció absoluta espanyola.

Antoni Palau

Després de Miguel Rubio, el futbolista que més cops ha vestit la samarreta del Lleida. Molt estimat per l'afició blava, Antoni Palau va ser un dels referents de la pàgina més gloriosa del club. "El tractor de Torrefarrera" o "O'Rei Palau" eren alguns dels sobrenoms amb els que els aficionats blaus mostraven el seu afecte i admiració vers aquest jugador de tècnica exquisita.

Basora

Estanislau Basora és un dels futbolistes més destacats que han passat mai per la UE Lleida. Va defensar la samarreta blava una temporada (1955-56), en la que va demostrar la qualitat que el va fer triomfar al mític Barça de les Cinc Copes. Al Mundial del 1950, disputat al Brasil, va ser el segon màxim golejador del torneig i la premsa internacional el va nomenar com el millor extrem dret del món.

Paco Guzmán

Paco Guzmán ha estat tota la seva vida vinculat a la UE Lleida. Sorgit de la pedrera, va arribar al primer equip, on s'hi va estar deu anys (1966-1976). Era un jugador amb molta qualitat i un bon olfacte de gol i ben aviat es va convertir en un dels referents d'un equip al que li va tocar patir moltíssim, ja que va baixar de Segona divisió a Preferent. El Lleida, però, no va tardar massa en tornar al lloc que li corresponia. Un cop retirat del futbol en actiu, Guzmán s'ha mantingut vinculat amb el club, com a tècnic i com a delegat, càrrec que encara ocupa actualment.

Miguel Rubio

Capità d'un dels equips més gloriosos que ha tingut mai el Lleida. Jugador als anys vuitanta i noranta, Rubio va pujar de Segona B (en dos ocasions) a Primera divisió l'any 93. Com a entrenador, va aconseguir un ascens a Segona A l'any 2004.

Enric Gensana

Un dels jugadors més importants que han sortit del planter del Lleida. A mitjans dels anys cinquanta, va fitxar pel FC Barcelona, formant part del llegendari equip de "Les cinc copes". També va ser internacional absolut amb Espanya.

Mariano Azkona

Davanter navarrès que va demostrar un gran olfacte golejador al Lleida dels anys 80. Va ser una de les peces clau dels dos ascensos a Segona A, aconseguits els anys 87 i 90.

Manolo Buján

Central dur i contundent, Manolo Buján va ser un dels emblemes del Lleida dels anys 70. Gallec, va arribar al 1967 cedit per una temporada pel Sabadell i ja no es va moure de la Terra Ferma. Va defensar la samarreta blava fins a la seva retirada al 1977 i, posteriorment, va fer-se càrrec de l'equip com a entrenador en dos ocasions (1980-82 i 2006-07). També ha fet de secretari tècnic i de segon entrenador en molts cops, fins al 2010.

Ramon Vilaltella

President des del 1962 fins al 1967. Va donar un impuls important al club, confeccionant plantilles de luxe que van donar resultats sobre la gespa. Així, es va aconseguir un ascens a Segona divisió, després de diversos anys competint a Tercera.

Pepito Esteve

Pepito Esteve va ser un president breu, però molt recordat a la UE Lleida. Va morir sobtadament quan exercia el càrrec, al 1979, només dos anys després d'haver iniciat el seu mandat. Malgrat tot, Esteve va fer moltíssimes coses per al club: des de catalanitzar el nom fins a construir els vestidors, les oficines i el gimnàs del Camp d'Esports. I va projectar, molt abans que qualsevol club esportiu, una ciutat esportiva que, amb la seva mort sobtada, no es va poder fer realitat. Incansable, Pepito Esteve va ser tot un visionari.

Manolo Bademunt

Ha estat un dels jugadors més importants de la història del club, amb el que sempre va estar vinculat d'una manera o una altra. Futbolista en els inicis de la entitat, va ser també un dels integrants del primer ascens a Primera divisió l'any 1950. Després, en diferents etapes i situacions, va arribar a fer-se càrrec de l'equip com a entrenador. Tota una llegenda.

Antoni Gausí

Com a jugador va ser un dels integrants de la plantilla que va assolir el primer ascens a Primera divisió l'any 1950. Després de fitxar per equips com el Reial Madrid o el Celta de Vigo, Antoni Gausí va ser president del Lleida en dos etapes diferents: a principis dels vuitanta i a finals dels noranta.

Pacheco

Vinculat al Lleida des de la seva pròpia fundació fins a la seva mort, a principis dels anys vuitanta, Antoni Creus "Pacheco" es va guanyar a pols la placa d'homenatge que figura a l'entrada principal del Camp d'Esports. Va ser "l'etern" massatgista de la plantilla professional i es va fer estimar i respectar per diverses generacions de futbolistes. Més d'un cop, en situacions crítiques del club, va pagar de la seva pròpia butxaca el desplaçament de l'equip.

Txema

Txema Alonso va arribar a Lleida de la mà de Mané l'estiu del 89. Tot i la seva joventut, ben aviat es va convertir en un indiscutible de la reraguarda de l'equip, gràcies, entre moltes altres virtuts, a la seva fortalesa física. Pocs podien imaginar-se aleshores que Txema, amb el pas dels anys, es convertiria no només en un mite del club sinó en un dels personatges més estimats de la ciutat. Peça clau en els ascensos a Segona A i a Primera dels anys noranta, va seguir jugant al màxim nivell en equips com el Racing de Santander o el Getafe. A les acaballes de la seva carrera, va tornar al Lleida i encara va tenir temps d'assaborir un tercer ascens: el del 2004 a Segona A.

Clínica Perpetuo Socorro
STM Construccions
P. Monzon
Glas
Codina
Segre
Ramon Soler
Terraferma
Rodi
Seguretat S.M. Alcarràs
Globalia
Hotel AC
Batlleida S.L.
AEALL
Merca china
San Miguel
Federació de Colles de l'Aplec del Caragol de Lleida
ASAJA
Cudós
Internet Web Serveis
McDonald's
Gimnàs Ekke
Coca-cola
Rètols Esteve
Impersegre
Jocargas
SIC 24
Ibañez
Ingasclima
Estel
La Manyana
Tudor
Cansaladeries Cal Esmet
La Flor de Vombodí
Cal Roca